Dijous passat un terratrèmol sacsejà la xarxa: l’FBI havia tancat Megaupload, segurament la pàgina de descàrrega d’arxius més important del món, de la que es calcula que 50 milions de persones s’hi connectaven cada dia per descarregar tot tipus de continguts, majoritàriament pel·lícules i sèries que es distribuïen gratuïtament sense cap permís dels titulars dels drets d’autor. Immediatament es produí una onada d’indignació, ja que molts consideraren que aquest tancament era un atac a la llibertat a la xarxa i a l’accés a la cultura, a més d’un intent dels governs d’imposar la censura a internet. Però que hi ha realment darrere de Megaupload? Si es grata una mica hi trobem l’alemany Kim Schmitz, “Kim Dotcom” pels amics, personatge, que vivia a Nova Zelanda envoltat de luxes a la mansió més gran del país. I és que no és per menys, tenint una empresa que ha ingressat més de 175 milions de dòlars distribuint continguts que no són seus i pels que no ha pagat absolutament res. Cal recordar també que aquest personatge ja havia estat relacionat i condemnat anteriorment per altres negocis fraudulents, i que va tenir un lluït pas per Catalunya, en una carrera de cotxes de luxe, amb intent de suborn als Mossos inclòs. En fi, que no és precisament una Germaneta dels pobres amb l’ideal de fer arribar la cultura a tota arreu, sinó el que podríem denominar un aprofitat. Estem acostumats a que immigrants sense papers venguin còpies de pel·lícules pels carrers, tot mirant de subsistir, i la gent no és normalment tan solidària amb ells quan els empaita la policia. Cal tenir present també que el delicte que se’ls imputa no és la distribució en sí, sinó lucrar-se d’això a través de la publicitat i els usuaris de pagament, ser conscients de que la seva pàgina web era utilitzada per això i en lloc d’impedir-ho, afavorir-ho, fins i tot remunerant econòmicament a les persones que penjaven més continguts.
Per altra banda, si totes aquestes pàgines han arribat a aquests volums és també per la lentitud de la indústria tradicional a ser present en els nous canals de distribució. En un moment en que amb els dispositius mòbils, internet arriba a qualsevol racó, i ens estem acostumant a la immediatesa i a tenir accés a tot en tot moment, es fa difícil d’entendre que molts continguts siguin molt més fàcils de trobar de manera al·legal que no pas legal, evitant així també molts costos d'intermediaris, pagar per un suport físic que no necessitem, etc. Encara que lentament, tot això està començant a canviar, amb programes com Spotify per la distribució de música o Netflix (que aviat arribarà a l’estat espanyol) per les pel·lícules i sèries.
En tot cas, cal distingir entre cultura lliure i enriquir desmesuradament a algun aprofitat, entre compartir i fer-se d’or. Perquè Internet n’és ple de cultura i recursos lliures i de projectes fets en benefici de la comunitat. Potser un dels més destacables és la Wikipedia, enciclopèdia sense ànim de lucre feta per voluntaris amb més de vint milions d’articles en 270 llengües diferents, dels quals 363.000 en català. Un projecte que segurament mai hagués arribat fins aquí si s’hagués fet esperant-ne obtenir beneficis i que s’ha convertit per molts en una pàgina insubstituïble. Altres exemples els podríem trobar en el sistema operatiu GNU/Linux, gratuït, de lliure distribució i a partir del nucli del qual, Google n’ha fet el seu exitós Android; la Fundació Mozilla que promou l’accessibilitat, innovació i participació a internet i que ha desenvolupat el navegador Firefox; o entitats com Softcatalà que tradueixen programes a la nostra llengua..
Internet ha creat un espai de llibertat i ens dóna unes possibilitats il·limitades d’accés al coneixement i a la informació difícilment imaginables només fa uns anys. És tan desitjable evitar que s’hi puguin posar límits (SOPA, llei Sinde, etc) com que algun aprofitat hi faci l’agost.