Ho sóc des de fa ja tant de temps que no puc ni recordar com era abans. És un sentiment estrany, que suposo que sentim els que tenim aquestes feines: som allò al que ens dediquem. És difícil desconnectar i no veure la vida com una metgessa, i més si tenim una especialitat que treballa tant a la vora de la gent com la meva: metgessa de família.
En una situació de teòrica normalitat -no com la que vivim aquests dies-, i segons el moment del dia i els casos de pacients que et preocupen, no pots “desconnectar”. Penses, estudies alguna cosa que et planteja dubtes, comentes el cas amb els companys… i decideixes amb l’experiència, el sentit comú i les evidències científiques que tenim.
Jo sempre dic que la Medicina es una ciència inexacte i que hem de conviure amb la incertesa. No tenim la veritat del tot, i a vegades hi ha coses que tenen difícil solució. Intentem seguir un camí raonat en les nostres decisions.
Escric tot això reflexionant com em sento davant de la situació actual. Davant d’aquesta pandèmia que ha modificat tant les vides de tots plegats, incloent la nostra: la dels sanitaris.
Ja tinc una certa edat, m’he dedicat a la docència, també m’ha agradat la recerca, i he estat coordinant equips… i ara passo per una situació estranya. Els companys metges i infermers esperen que algú els reforci contínuament les seves decisions, que els hi digui que tot ho estant fent bé, que els doni suport i que resolgui els seus dubtes. Fem més equip que mai amb tots els professionals del CAP: els més grans donem aquest suport, i també ens deixem ajudar quan els joves ens miren amb cura. A vegades un company es posa nerviós, pateix o té por… Por per la seva família, per ell mateix, per un cas del qual té dubtes.
I hem de seguir cada dia pendents dels nostres pacients, perquè la vida continua i tenen càncers, depressions, estan sols i els preocupen molts dubtes. Aquestes setmanes, el meu dia a dia com a metgessa se centra a dedicar-me a la CoVid-19 i als possibles pacients afectats: casos lleus o casos no confirmats, que controlem a casa. Però això no és tot. Passo la resta del temps parlant amb els pacients que creiem que ho necessiten o atenent-los en cas que calgui una visita al CAP o al seu domicili. I estudiant tots els documents que ens envien cada dia, en una situació tant canviant.
Com sempre, el millor són els comentaris que et diuen ells, els pacients. Un exemple és la Paula, una pacient gran que viu sola i que sempre té uns mals de panxa estranys: ¡Gracias Teresa! Solo con que usted me llame se me pasan la mitad de los males.
In memoriam dels metges de família morts per CoVID-19, de tota la resta de sanitaris i, per descomptat, de tots els pacients.