Aquests últims dies, al meu timeline del Facebook hi han aparegut aquestes dues imatges…
… i la veritat és que veient-les és impossible que no et vingui un rampell de nostàlgia. De petits dèiem que anàvem al Casal, després en vam dir l’Esplai. El nom és el de menys. De batalletes de l’Esplai en podríem explicar tots un bon grapat i segur que ens faríem un tip de riure. Però no és d’això del que volia escriure.
La gran aportació de l’Esplai és quelcom que no es pot tocar amb les mans
Passats els anys, el que més recordo de l’Esplai és un intangible, és quelcom que no pots tocar amb les mans però que t’omple el cor. Si alguna cosa hi vam fer a l’Esplai va ser créixer, créixer com a persones. Vam créixer quan hi anàvem com a nens, però sobretot quan en vam ser monitors.
Aprendre a construir, aprendre a arrencar un somriure, aprendre a compartir, aprendre a cedir, aprendre a fer pinya, aprendre a dir sí encara que no ho veiessis clar… Hores i més hores de rialles, de companyia, d’amistat i també alguna llàgrima. Aquesta és la gran aportació que ha fet l’Esplai: fer-nos créixer com a persones i fer créixer centenars i centenars de nens i nenes de Riudoms. Una història d’èxit.
Llarga vida a l’Esplai!
50 anys són molts anys, i això vol dir que l’Esplai s’ha sabut adaptar als canvis socials. Tanmateix, em continua sorprenent la seva vinculació amb l’Església. Per què no fa una aposta definitiva per la laïcitat? És clar que també ens podrien dir als que fa 15 anys érem al capdavant de l’Esplai que per què no ho vam fer nosaltres això de deslligar-nos de l’Església.
També recordo que quan un servidor era monitor, de tant en tant, ens plantejàvem com ens ho havíem de fer per atreure nens de classe baixa i nens de famílies immigrants, ja fossin d’origen espanyol o d’un altre estat. Són reflexions que crec necessàries per construir una societat més cohesionada i madura.
Diuen que l’Esplai fa 50 anys… Mare de Déu Senyor!, que diria la Rosita Monja. Llarga vida a l’Esplai!