El que és ben cert , de fa ja temps, que en el nostre Estat , i per part de les autoritats de tots els poders , nacionals, autonòmics, provincials , comarcals i locals, no guerres però si baralles, no pels canons , si no, per les col•locacions amb influències, dels seus simpatitzants amics i favorits, que han estat les responsables d’un increment importat de càrrecs polítics , assessors, secretaris de secretaris i amics de cap ofici ni professió, incrementant així la despesa pública d’una manera desmesurada, que amb la caiguda d’ingressos ha estat una de les causes del buidat de la caixes de les administracions comunes..
La veritat , és que mentre va durar la gran bombolla immobiliària, les entrades a les arques de totes les inténdencies públiques, eren de tants zeros , que era igual posa'ls al davant com al darrera i els comptes sempre quadraven. De cop i volta les construccions de tants habitatges i tantes cases i torres, sense diners, ni del propietari dels terrenys, ni del que les construïa, ni del que les comprava, és van tornar com les “Torres de Babel”, no per salvar el poble o una part del materix, d’un altre Diluvi Universal , si no per perseguir-lo , agafar-lo i ofegar-lo.
En la dècada del anys 50, i en la bella Italia, per distreure el poble de la mengera i de calamitats de la postguerra de la Segona Guerra Mundial , alguns directors de cinema és van inventar el neorralisme rosa i en van arribar a fer un reguitzell de pel•lícules de parodies d’amor , miraculoses i de fantasia. En el film “Pane, Amore e Fantasia” , un vianant pregunta a un marrec que es menjava un entrepà. Que fan aquella parella en aquell banc? L’amore que és gratuït. I tu que hi portes dins l’entrepà? Fantasia, també gratuïta. Un altre cinta molt aplaudida “El milagro de Milan”, és la historia d’uns minyons orfes , que viuen desemparats i sols, en unes barraques de les afores de Milà, en uns terrenys de rics i poderosos inversors, que si troba petroli i tenen de barallar-se amb el capital. Seria un gran miracle que en alguns dels terrenys buits escampats i qualificats de casa nostra brolles un bon raig de petroli , no caldria arribar a conèixer una situació semblant a la postguerra.
En el nostre país , després de la guerra del 36-39, és va patir una gran crisi demogràfica, econòmica i social, causada pel conflicte precedent. Aleshores, és va introduir un comerç il•legal anomenat estraperlo en un denominat mercat negre per subsistir. Els practicants, sel’s anomenava estraperlistes. L’origen d’aquest nom , és el d’un escàndol polític durant la Segona República Espanyola, com conseqüència de la introducció d’un joc de ruleta elèctrica de marca “Straperlo”, lletres del autors que van promoure el negoci. Els jocs d’atzar, en especial la ruleta, estava prohibida a Espanya, al llarg del any 1934, els polítics i els empresaris, van arribar amb un acord econòmic per explotar-lo en el Casino de Sant Sebastià. Diferents personatges de l’òrbita del Partir Radical, van fer valer les seves influencies per aconseguir la autorització, a canvi d’un percentatge en el negoci. Segons la versió de Strauss, Alexandre Lerroux (líder del Partit Radical) rebia el 25 % dels beneficis. Sembli estrany , però ara també els nostres governants per sortir de la crisi , parlen d’inversions de casinos , de joc i de ruletes. Casual. L’aposta serà encertada?. Facin joc senyories.
Per sortir del sot que hem caigut i no tenir d’arribar a una situació com l’actual, de desconfiança i patiment, que cada dia més ens anem acostant, no si valen pel•lícules del neorralisme rosa italià, ni entrepans de fantasia, ni fer l’estraperlo, de moment els súpers i botigues estan plens i plenes d’aliments sòlids i líquids que no els podem acabar, les gasolineres de gas-oil i benzina per poder omplir els dipòsits dels autos i fer-los rodar, és d’esperar que no s’esgotin. El que manca per que la roda torni a rodar, segons els nostres dirigents i assessors del equip governant , sons els uns, els dosos i els zeros que del maleït “rescat”, ens puguin fer arribar, no pensen que s’hauran de tornar?, o més ben dit de rescatar a preu de rescat i que només, de moment serviran per tapar bonys i forats.
La solució de la nostra malaltia és difícil de trobar , sanejar i curar, el mal està molt apoderat i enquistat, per les poques ganes d’aprendre i treballar i les moltes de balafiar i no estalviar. Per poder-la reanimar, no és lògic apujar impostos dels bens que al llarg d’una vida economitzant se’n pogut adquirir, retallar sous dels pocs que treballen, fen minses les pensions dels que em les seves suors han pogut arribar a una jubilació merescuda , escanyant i desmuntant el benestar de la població més feble i donant suport i diners de tots als poderosos i rics , per qué cada dia ho siguin més, el procés i el camí de la curació s’ha anirà allargant tant, que molts ja no ho veuran
El sistema i manera de viure que fins fa poc havien servit, han caducat i no son valids, com més aviat millor es necessita canviar-los , no podem pretendre que la situació de postguerra i rescats que avui estem abocats, sigui de massa durada, podria ser irrescatable. És qüestió d’aprimar i eliminar tot el que no és productiu , innecessari i sobrant, recolzant i ajudant als directius, treballadors i professionals competents, portadors d’idees senzilles, lògiques i encertades que la societat necessita. Només fent-ho així podria arribar la curació i salvació. És una feina que no pot esperar.