A data d’avui, gairebé 200 municipis del nostre país s’han declarat “territori català lliure”, fent-se ressò del clam popular que va sobreeixir els carrers de Barcelona el passat 11 de setembre.
Alguns tan importants o tan propers com Valls, Montblanc, Vic, Les Borges del Camp, Prades o Almoster.
En canvi, Riudoms no. Malgrat tenir CiU l’alcaldia (com molts altres municipis que sí s’hi han declarat) i que la moció, impulsada per Esquerra Republicana de Catalunya, fou presentada conjuntament amb el grup de CiU, es va impedir el seu debat i votació al Ple municipal.
Davant un fet tan incomprensible, més quan Riudoms forma part de l’Associació de Municipis per la Independència, es va intentar justificar el decret d’alcaldia que excloïa la moció del Ple en base a un informe de la secretaria municipal.
Ateses les raons donades, la primera pregunta és ben senzilla: com s’ho han fet, doncs, la resta de municipis (alguns amb ajuntaments i tècnics de més entitat que el nostre), per votar i aprovar en sessió plenària declarar-se territori català lliure?
Molt senzill, cap dels seus alcaldes ha demanat un informe previ a secretaria, atès que aquest no és en absolut preceptiu ni la legislació municipal obliga a sol•licitar-lo respecte de cap moció. Aquests ajuntaments, com la pràctica totalitat d’alcaldes, entenen les mocions com el que són: propostes o declaracions de contingut polític, que fixen la posició d’un grup o un consistori, sense que hagin de tenir cap conseqüència en les competències municipals o en la legislació vigent.
Llavors, perquè a Riudoms s’encarrega un informe previ que no és ni obligat ni necessari?
La resposta la trobem en el primer període consistorial de l’alcalde Josep M. Cruset, l’any 2007. Si fins aleshores sempre havien passat totes les propostes i mocions presentades per qualsevol grup al Ple, a partir d’aquell moment CiU a Riudoms va decidir encarregar un informe previ a secretaria respecte de determinades mocions presentades per l’oposició. Així es va iniciar un sistema que ha permès i permet desestimar un elevat gruix de propostes i evitar la seva votació i un posicionament que, pel que sembla, al govern municipal li pot resultar incòmode.
Arribats aquí, la següent pregunta és de calaix: Per què al govern de majoria absoluta de CiU o a l’alcalde Cruset li resulta incòmode votar una moció de suport a la independència de Catalunya que han votat moltíssims ajuntaments catalans, molts amb majoria de CiU?
Una resposta podria ser per gasiveria política, per jugar a una indefinició avantatjosa de curt recorregut que avantposa els interessos particulars locals als anhels i horitzons de tot un país. A Riudoms és evident que CiU rep vots provinents d’electorat del PP i, en menor mesura, del PSOE, com semblen indicar resultats d’altres conteses electorals d’àmbit general. Particularment significatiu és el cas del PP, desaparegut com a grup municipal. Dit en les paraules d’un històric i reconegut convergent que em va adreçar a cau d’orella: “A Riudoms no hi ha PP perquè el PP són ells”.
Això explicaria, per exemple, que tampoc es passés al Ple la proposta de retirar el nomenament de fill il•lustre del reconegut franquista Josep M. Sentís, Director General de Presons de Franco els primers anys de la posguerra. O el recent nomenament de fill adoptiu de Riudoms del periodista que va celebrar l’assassinat del MH President Lluís Companys, a qui va titllar de gàngster en el seu article “Finis Cataloniae”.
I aquí arribem al cap del carrer.
Després de la immensa resposta que tingué la iniciativa popular impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana, Artur Mas no va trigar a dissoldre el Parlament i convocar eleccions quan no havien passat ni dos anys des de la seva constitució les darreres eleccions. L’autodefinit com “el govern dels millors”, ha estat el de més curta durada des de la reinstauració de la Generalitat.
Tot i així, la causa de l’alliberament nacional s’ho val. Sigui per convenciment, per l’arrossegament de la societat civil, per la incapacitat de gestionar la crisi o per totes tres coses, benvinguts siguin el senyor Mas i la seva coalició al camí de la llibertat nacional de Catalunya.
Un camí que potser els resulta estrany, cap a un horitzó que no tenien previst i, per al qual, necessitaran ajut per no perdre’s-hi i evitar ensopegades que el puguin alentir.
I potser a alguns els resulta més estrany o incòmode que d’altres.
Aquest diumenge, la incògnita més gran, és a qui aniràn els vots que facin confiança a CiU o per a què es faran servir. Millor dit, a quina CiU aniran.
No cal tenir gaire memòria per recordar, ara fa un any, que CiU i el seu candidat al Congrés dels Diputats reclamaven del poble de Catalunya una majoria de pes per emprar-la en la reclamació del pacte fiscal. Menys de 48 hores després d’haver-la obtinguda es reinterpretaven els vots rebuts com de recolzament a una política de retallades socials, en sanitat, en educació... i s’enterrava el pacte fiscal (que no ha sortit tímidament fins al final d’aquesta legislatura amb motiu de la Diada).
Cal doncs evitar la incògnita de no saber quina majoria liderarà o no els propers anys el camí cap a la llibertat nacional. I per això, per evitar distraccions, manca de voluntat, tàctiques de curt recorregut o polítiques que no tinguin en compte que ara no és el moment de partidismes estèrils, sinó de fer Història, cal una Esquerra Republicana de Catalunya forta, que faci costat a aquells compromesos a portar el país més enllà, cap a la seva màxima aspiració, però que condicioni i recordi en els moments complicats que té tot camí que l’11 de setembre de 2012 la voluntat del poble era la independència.