Mags del suspens

Una de les moltes anècdotes que s’expliquen d’Alfred Hitchcok va tenir lloc durant el rodatge de la pel·lícula “El bot salvavides” (‘Lifeboat’ 1943). L’acció transcorre íntegrament dins un bot on s’amunteguen diversos personatges enmig de l’oceà Atlàntic. Diuen que, en un moment de la producció, un operador de càmera se li va acostar al gran director per comentar-li que una de les actrius no duia calces, cosa que es feia evident en alguns dels plànols rodats. La resposta de Hitchcock, ràpida i sense immutar-se, va ser: “Que se n’ocupi perruqueria!”.

A banda de la certesa o no de l’anècdota, la qüestió posa de relleu quelcom que sovint no es té en compte pel públic: La gran complexitat i l’immens treball en equip que hi ha darrera d’una pel·lícula més enllà de la tasca del director. El resultat que finalment veiem a la pantalla és el fruit del treball de molts i molts
professionals, cadascun d’ells dedicats a allò que millor saben fer, sumant els seus esforços i habilitats respectives per assolir el resultat final. El bon director sap treure el millor resultat de la professionalitat d’infinitat de tècnics, operadors, maquilladors, decoradors, sastres, directors de fotografia, músics, guionistes..., per aconseguir una gran pel·lícula que satisfagui al públic més exigent.

I la cosa no hauria de ser gaire diferent en la gestió pública i l’administració municipal, on l’alcalde compta amb regidors, tècnics, agents, administradors i diversos organismes per tirar endavant un determinat model de municipi en benefici dels ciutadans.

El problema vé quan, o el director no confia en les capacitats del seu equip, o la capacitat dels integrants de l’equip no és a l‘alçada de les competències delegades. O totes dues coses.

Naturalment, com sigui que la producció no deix de ser un petit món en mans del petit rei de tot plegat que és el director, aquest pot caure en la tentació de fer i desfer sense més límits que els que li pugui imposar el productor. Així es pot deixar endur en una espiral de despeses d’atrezzo que incloguin diversos monuments i rotondes de gust dubtós i sentit inexplicable. Fins i tot participant en el seu disseny i execució sense encomanar-se a ningú.

Una altra qüestió diferent és quan el director passa de voler exercir d’atrezzista, perruquer o tècnic de sò, i entra a jugar amb qüestions de major magnitud que poden afectar la viabilitat econòmica del projecte. En aquest cas, necessàriament, cal deixar pas a professionals que coneguin a fons el tema si no es vol que la cosa acabi com la comèdia de Falset.

Tornant a l’exemple d’administració municipal, la gestió delegada o cessió de determinades instal·lacions o equipaments públics a empreses privades mitjançant licitació requereix d’uns mínims coneixements i, sobretot, d’una clara confiança en l’iniciativa privada. Altrament, l’avarícia i constrenyiment de l’administració
condemnaria al fracàs el que hauria de ser una relació de guany-guany.

Dit d’una altra manera, l’administració no pot exigir contrapartides tan elevades que frustrin la gestio de l’equipament en perjudici dels veíns usuàris. Ni, tampoc, passar d’un contracte marc amb unes línies generals de mínims, i voler incidir en tots els detalls del model empresarial, convertint-se en comptable, barman i, en definitiva, amo d’un negoci on no hi té res a perdre i molt a guanyar.

Com exemple, la comèdia de Falset que de fa mesos es vé representant uns metres sota l’escenari del nou Casal: al seu bar. Tancat i barrat.

Per cert, Alfred Hitchcock és conegut per aparéixer només durant uns segons a les seves pel·lícules. Com a extra, ni tan sols en un paper secundari i, per suposat, mai com a actor principal. Que se sàpiga, mai es va ocupar de la perruqueria.