El 21 de desembre alguns creien que els resultats electorals canviarien la situació. Però a dia d’avui seguim amb la mateixa incertesa. Les xifres no enganyen, els partits de la secessió guanyen en escons però no en vots. Si tenim en compte que els Comuns no són independentistes, els partidaris del “no” sumen 65 diputats, davant dels 70 del “bloc independentista”. Però en vots, els constitucionalistes van aconseguir 1.889.176 vots, que sumant els 323.695 de CatComú-Podem, són 2.212.871 dels partits del “no”. En canvi, els independentistes van obtenir 2.063.361 vots.
Pot un President de la Generalitat seguir endavant amb un procés d’aquesta magnitud tenint només al seu favor a ERC i CUP?
Cap president hauria de tibar tant la corda. Les empreses canvien de domicili fiscal, afectant així en un futur al PIB i generant desconfiança a inversors i empreses. Com en el cas de l’Agència Europea del Medicament. Òbviament cap organització important s’instal·larà en una regió de constant canvi i conflicte social.
Puigdemont només ha tingut el suport del partit ultradretà de Bèlgica, i ha fet un dels majors ridículs que pot fer un dirigent polític. Ell sol, amb alguns exconsellers, ha intentat seguir endavant amb un procés sense horitzó, des d’un altre país i sense el més mínim suport d’Europa.
Han jugat amb el sentiment, respectable, de molts ciutadans. I arribats a aquest punt, sabent que no es tindria un reconeixement institucional de la República, que econòmicament és un suïcidi col·lectiu i sense parlar de propostes sobre Seguretat Social, pensions, Hisenda, o del cost que suposaria crear un Estat des de zero, què han d’esperar aquells que de bona fe dipositen la seva confiança en ells?
Vista la situació des de l’òptica de ciutadà, només espero que arribi el temps en què el diàleg i el respecte inundin l’hemicicle del parlament.
No han respectat les lleis, tampoc el Reglament del Parlament i l’Estatut. Amb quina autoritat i moral podrien demanar-nos a tots nosaltres que respectem les lleis que aproven, després de veure què han fet ells mateixos?
I utilitzant el mateix discurs, territoris de Catalunya podrien decidir la seva autodeterminació? Tarragona i Barcelona, motors de la nostra regió, en les quals ha guanyat clarament el partit d’Arrimadas, podrien exigir el mateix reconeixement que durant aquest temps han demanat els governants de Catalunya? Serien llavors anomenats fatxes? Opressors de la voluntat del poble? Autoritaris?
I si comencem així, cada regió demanarà el mateix que l’altra, autodeterminació. És per això que hem de respectar i complir les normes que tenim com a societat, poble i ciutadà subjecte a uns drets i obligacions.