Això vol dir que l’ensenyament estava dirigit pel règim governant sense cap mena de llibertat ni cap modificació de les regles establertes i que la majoria de mestres havien obtingut el títol amb la llengua espanyola.
Així eren les regles a l’interior del centre, però quan els alumnes sortien al pati, hi havia la llibertat per emprar la llengua catalana i fer les juguesques que uns i altres triaven sense cap mena de censura. El més corrent era que cada dia una vintena de marrecs engegués un partit de futbol. Sense fer primàries, triaven dos capitans: normalment eren els que feien de porters i, alternament un i altre, triaven els jugadors pel seu equip per realitzar la competició. Era important el bon ull dels triadors per fer-se amb els jugadors més bons i guanyar el partit. Quan un dels dos veia que no havia estat encertat en escollir els que formaven el seu equip, deia “jo no jugo”, i així havia de començar una altra tria per posar-se tots d’acord. Discutint i parlant s’acabava el temps de lleure sense començar la jugada, s’escoltava el senyal per a tornar a les aules, i el partit sense guanyador ni perdedor no s’havia pogut dur a terme.
Avui, en el règim democràtic que uns i altres gaudim en totes les eleccions, abans que prengui possessió el govern sorgit del resultat de les urnes ja hi ha manifestacions en contra dels que varen ser triats encertadament o no. Amb el ventall d’eleccions que s’acosten, potser seria convenient que, amb un tant per cent estipulat per totes les parts implicades en la disputa, el sistema donés l’oportunitat a uns o altres de poder dir, com aquells capitans de l’escola franquista, “Jo no jugo”. Una espècie de segona volta i tornar a començar una altra tria. Aquí, i ara per ara, l’hora del pati o recreo no s’acaba, i qui dies passa anys empeny. Als jubilats de moment els arriba la paga puntualment, més petita o més grossa. Igual que als treballadors de les administracions públiques estatals, autonòmiques o locals, com als polítics que no són capaços de posar-se d’acord i que es barallen sense parar per millorar el benestar de la ciutadania: això sí, si pot ser, sense deixar les seves prebendes ni la cadira. Sembla que la societat és capaç, per sí sola, de subsistir mentre els seus dirigents no saben com fer-ho. Que duri.