Aquests últims anys hi ha hagut casos de xiquets que han sigut expulsats de les colònies de l’Esplai. Ha de ser una situació complicada de gestionar pels pares, però la meva sorpresa és veure que la reacció d’aquests pares envers els monitors és dir-los que “no n’hi havia per tant” o directament insultar-los. Això abans que assumir que el seu fill s’hagi pogut passar de frenada (no s’expulsa un nen/a de les colònies per poca cosa, com us podeu imaginar).
És normal que els monitors, quan veuen que el comportament d’algun xiquet els pot portar problemes a ells o a algun altre membre del grup, decideixin expulsar-lo. Només faltaria! Perquè tots sabem que si al seu fill li passés res greu, la directora de l’Esplai ja podria anar buscant un bon advocat.
Em sorprèn aquesta reacció dels pares envers els monitors. Potser no s’han parat a pensar que, a grans trets, un monitor és una persona que desinteressadament (sí sí, no cobren ni un euro!) accepta la responsabilitat de prendre més de cent nens a càrrec seu durant una setmana. A més, prèviament, els monitors han estat tot el juliol fent-ne la preparació. Sense cobrar, repeteixo. Què hi has de tenir al cap per retreure’ls-hi res?
I la solució és molt senzilla. Si com a pare no estàs disposat a donar tota la confiança a l’equip de monitors durant una setmana perquè es faci càrrec del teu fill o filla, doncs te’l quedes a casa. Ara bé, si l’apuntes de colònies, assumeixes tot el que comporta. Fins i tot que t’expulsin el xiquet (que insisteixo, no s’expulsa als nens arbitràriament).
I el problema de tot plegat és que això no passa només a l’Esplai. Estem tan acostumats a tenir un teixit associatiu potent en aquest poble que hem après a menystenir-lo. De fet, jo mateix he estat increpat com a membre d’aquesta revista, m’han increpat com a diable, com suposo que els passa als membres del Club de futbol (o qualsevol altra entitat). Això ho solen fer aquells que mai han estat a l’Om, als diables o al futbol. Com a riudomencs no podem mostrar-nos indiferents davant del menyspreu a les persones que mantenen el poble dinàmic a canvi de res més que satisfacció personal. Hem de denunciar públicament que no tolerem aquests comportaments, indignes, contra els nostres geganters, grups teatrals o monitors.
Per sort, jo que no sóc pare, tinc un mirall en el qual reflectir-me per quan em toqui ser-ho. Quan vaig ser monitor vaig veure pares capaços d’agrair-nos l’esforç, que et paraven pel carrer per desfer-se en elogis cap a la teva tasca. I me’n recordo molt de tots aquests pares perquè jo, de gran, vull ser com ells.
Arnau Olesti Recasens
Exmonitor de l’Esplai del Casal Riudomenc