Àrbitres fent la salutació feixista en el Mundial de 1934.
Quan les Polis gregues s’ajuntaven per fer els Jocs Olímpics de l’antiguitat, era política. Quan els Cèsars de l’antiga Roma organitzaven combats de gladiadors, era política. Que el primer govern del món en crear un ministeri d’esports fos la Unió Soviètica, ens indica com els totalitarismes feien de l’esport política. Quan la Itàlia feixista de Mussolini va guanyar el mundial de futbol de 1934, era política. Quan l’Alemanya de Hitler omplia de propaganda nazi els Jocs Olímpics de 1936, era política. Quan el govern de la República Democràtica Alemanya dopa fins a la malaltia als seus esportistes per tal d’obtenir triomfs, era política. Quan Smith i Carlos feien el mític símbol d’aixecar el puny, en defensa dels drets humans, era política. Quan els EUA i la República Popular de la Xina fan boicot i no participen a les olimpíades del 1980 de Moscou, era política. Quan Mandela va salvar de la desaparició als Springboks, per unir la seva nació, era política.
Quan Xavi i Puyol celebren la copa del món de la roja amb la senyera, és política. Quan el Barça porta la senyera a la samarreta i el Reial Madrid la rojigualda, és política. Quan s’organitzen grans esdeveniments esportius, com mundials o jocs olímpics, en estats de dubtosa (o inexistent) democràcia i amb una falta alarmant de respecte als drets humans, és política. Un Celtic-Rangers o un Barça-Madrid, són política. Que el Tour passi pel País Basc o la Vuelta per casa nostra, és política.
Com a amant de l’esport a tots els nivells, no m’agrada la manipulació que es fa de l’esport per part de la política. Com jo, molts somniem amb un esport amateur i popular que serveixi per tenir una vida més saludable, aprendre a treballar en equip i a assolir valors com la disciplina, l’esforç i el compromís. Ara bé, tampoc puc negar la història. Per bé o per mal, tota la classe política, d’esquerra o dreta, dictatorial o democràtica, ha utilitzat l’esport per a les seves finalitats.
Sé que a Riudoms i arreu del país l’afició pel ciclisme creix dia rere dia. I m’agrada. La bicicleta és, a banda d’un esport, un mitjà de transport sostenible i saludable i que ens posa en contacte amb els nostres paisatges naturals. Ni els corredors ni el públic en tenen la culpa, però cada vegada que la Vuelta passa pel nostre país, és un infructuós pas més per espanyolitzar-nos.
Per això, aquest dijous, quan els corredors passin per Riudoms, ensenyaré ben alt la meva estelada, per a veure si amb una mica de sort surt per alguna televisió estatal. No protestaré contra els ciclistes, ni contra els qui els van a veure. Simplement protestaré contra els que organitzen aquest esdeveniment esportiu en una situació nacional com l’actual i a la meva manera, encara que no m’agradi, també aprofitaré l’esport per fer política.