Aquesta part comença a ser conscient, tot i el que encara queda, d’aquesta condició de serf. ¿Quan, però, l’amo començarà a ser conscient del seu rol d’amo? A mirar-se’l críticament? A desaprendre’l, i crear nous rols de relació amb la dona i de relació amb ell mateix?
Tant de bo avui hi hagués més homes que dones a les concentracions feministes, i que els lemes “ni una menys”, “no hi som totes” i tants d’altres que no deixen de ser massa certs, quedessin eclipsats per “no hi tornem”, “construïm un nou home”, o qualsevol altre lema d’empoderament (ara, d’ells!) que se’ls acudís. A qui? A ells, als nous grups d’homes feministes, que en són uns quants, però continuen massa callats i sense teixir cap xarxa.
«La virilitat tradicional és una tasca tan mutiladora com la crida a la feminitat. ¿Què exigeix, de fet, ser un home, un de debò? Repressió de les emocions. Amagar la sensibilitat. […] Tenir la feminitat capada, de manera simètrica a les dones que renuncien a la seva virilitat, no en funció de les necessitats d’una situació o d’un caràcter, sinó en funció del que el cos col·lectiu exigeix.
»¿De quina autonomia tenen tanta por els homes que continuen callats, sense inventar-se res? ¿Sense produir cap discurs nou, crític, inventiu, sobre la seva condició? ¿Quan arribarà l’emancipació masculina?», Teoria King Kong, Virginie Despentes.
Un feminisme sense homes és tan ridícul com un got d’aigua sense aigua.
Que el feminisme que ve sigui el que destrueixi el trampolí, no el que mira avall per socórrer els empesos.