En paraules del prestigiós politòleg Giovanni Sartori “en democràcia el poble exerceix el poder polític en la mesura que és capaç de controlar l’acció dels seus governants i expulsar-los del govern”. La capacitat de control de l’acció política i l’atribució de responsabilitats a la mala o bona praxis dels polítics resulta clau a l’hora d’entendre la veritable substància d’aquell que es considera el millor sistema de govern conegut fins al moment.
En aquests moments de crisi financera i de deute públic moltes són les veus que proclamen que la titularitat del poder polític s’ha traslladat de les elits polítiques i els governs a aquesta instància tant opaca i distant que són els mercats financers.
La discussió sobre la veracitat d’aquesta afirmació és escabrosa, i extremadament susceptible de les perspectiva des de la qual hom ho estudia. Els mateixos polítics ho neguen i el mercats cada dia fan una nova i més ferotge demostració de poder. El que sembla no estar en discussió és l’afirmació que, ara més que mai, la política és economia. I que l’economia són els mercats financers. Seguint una seqüència lògica aristotèlica, si la política és economia, i l’economia són els mercats, la política són els mercats?.
Sota aquestes condicions d’aparent preeminència del sector financer sobre el polític, el paper que el ciutadà ha o pot exercir sobre el procés de presa de decisions dels afers públics quedaria substancialment alterat. També en queda la capacitat de l’electorat per retre comptes als seus governants. Si els ciutadans en democràcia han de poder castigar i premiar als qui ostenten el poder, com representa que la ciutadania ha de poder exercir control sobre les accions dels inestables mercats? Si fins i tot el polítics més influents, com Barack Obama o Angela Merkel, semblen haver fracassat en la batalla contra el atacs especulatius, les fugides brusques d’inversió i les desviacions de fluxos monetaris, com representa que la ciutadania ha de poder continuar exercint aquest control sobre els assumptes públics que és tan indispensable per al concepte de democràcia?
La situació és bastant controvertida. La frase que manté que “després d’aquesta crisi, res tornarà a ser igual que abans” sembla que esquitxarà fins i tot el mateix sistema de govern, en el sentit més ampli. No m’agradaria pecar d’agosarada ni de catastrofista, però les meves pròpies reflexions m’acaben portant a una pregunta més: el procés de mutació social i polític en el qual estem immersos ens portarà a poder qualificar el sistema de govern com una mercatocràcia? Si el kràtos (poder) passa d’estar en mans dels polítics electes a estar en les dels inversors internacionals, fins i tot el sentit etimològic del concepte de democràcia passa a perdre part del seu significat.
Ningú aconseguirà fer-me creure mai que els interessos que persegueixen els inversors i especuladors -que conformen els temuts “mercats”- tenen alguna semblança o comparteixen part del seu contingut amb els que persegueixo jo com ciutadana o la societat com a conjunt. Per més que em diguin que si no es tenen els mercats a favor tots en sortirem perdent, no acabaré mai de creure’m que la única manera que això sigui possible sigui cedint-los-hi el poder polític. Cedir el poder als mercats implica deixar la nostra sort a mans d’un grup indeterminat de persones i d’empreses, que prenen les decisions guiant-se, únicament i exclusiva, pel principi de compra barat avui i ven car demà. Aquest no era precisament un dels pecats capitals que com a societat havíem comés i pel qual hem estat condemnats a aquesta crisi?
Fins a cert punt em puc arribar a creure la història que, com a societat, hem estirat més el braç que la màniga, que ens hem comprat segones residències quan amb prou feines podíem fer front al pagament de la primera, que hem consentit que es construís fins a la sacietat... El que no m’acabaré de creure mai és que ara resulti que la crisi de deute públic sigui més greu que la del deute privat, que el problema sigui de les grans i excessives dimensions del sector públic, i no de la mala gestió del sector privat en generals i del financer en particular.
. Pel que sembla, tant el sector públic com la societat en general, estem condemnats a ser l’ase dels cops en tot aquest enrenou. El càstig per a uns i altres serà sever. Al sector públic se l’obliga a perdre part (o el total?) de la seva sobirania, cedint-la al sector financer. A la societat se’ns condemna a viure a l’ombra dels mercats financers de per vida. Els seus interessos seran els prioritaris. Un cop els seus ja s’hagin acomplerts, potser aconseguirem acomplir els nostres. Però si a ells els va malament la cosa, nosaltres en serem els màxims perjudicats.
Més enllà de les reflexions que hagi pogut fer, la resposta a totes les qüestions que he plantejat, evidentment, no és a les mans de qualsevol, ni molt menys a les meves. Però el que sí que em resulta ben evident és la incapacitat a la qual estem sotmesos com a societat a l’hora d’exercir control sobre un ens aliè, amb connotacions gairebé metafísiques, com és el mercat financer internacional. No hi haurà cap propietari de cap gran fortuna, ni cap broker que estigui disposat a acceptar les responsabilitats que els alts-i-baixos dels mercats impliquen per a la ciutadania. No es pot demanar explicacions al mercat, no se li poden exigir bones praxis... o això és el que ens volen fer creure?