Fulletó que ha repartit CiU els últims dies per les cases de Riudoms. Marcat en vermell, la frase sobre la crispació política.
Em crida l’atenció, però estic convençut que no és la primera vegada que ho sento per boca de CiU. Rastrejo les últimes comunicacions que han fet i, efectivament, les darreres setmanes ho he llegit diverses vegades més en publicacions de CiU. Per exemple, en un altre fulletó molt recent que van repartir pel poble i en aquesta publicació al seu perfil de Facebook:
Missatge publicat per CiU Riudoms al seu Facebook el 17 de març i on s’insisteix en el concepte de ‘crispació política’.
Repetir tant la mateixa idea en tant poc temps no pot ser una casualitat. Es tracta, evidentment, d’un missatge polític que Cruset vol emfatitzar.
Una lògica perillosa: bons i dolents
Aturem-nos, per tant, en la frase en qüestió: “treballar per mantenir un Riudoms unit i al marge de les crispacions polítiques”. Al seu darrera s’hi amaguen dues lògiques perilloses:
- Una és la lògica dels bons i els dolents, la lògica de crear bàndols. Quan Cruset assenyala que ells no crispen, implícitament ens està dient que n’hi ha uns altres que sí que ho fan. I, és clar, l’associació és molt fàcil: ‘els crispadors’ són els dolents i els ‘no crispadors’ són els bons. En altres paraules, la moto que ens vol vendre Cruset ve a dir una cosa com aquesta: “jo sóc la garantia d’un Riudoms unit i d’un Riudoms que sigui una bassa d’oli, positiu i optimista. Els altres són tot el contrari. Els altres són sinònim de desunió, de crispació, de radicalitat”. I, és clar, els que volen la desunió i la crispació han de ser per força dolents. En definitiva, ell que parla d’un Riudoms unit, crea una lògica de bàndols que no ajuda gens ni mica a aquesta unitat.
- I l’altra és una lògica que associa pluralitat i crítica amb crispació. Quan Cruset intenta penjar l’etiqueta de ‘crispadors’ als que el critiquen, el que fa és crear una lògica que converteix la pluralitat, la crítica i el debat públic en quelcom de negatiu. No dic que Cruset consideri que la pluralitat i el debat públic siguin dolents, dic que la seva estratègia política contribueix a aquesta lògica. I, sincerament, crec que al segle XXI un polític hauria d’evitar alimentar aquest tipus de pensaments perquè no ajuden a construir una democràcia madura.
Per tot plegat em pregunto: és legítim titllar de crispador algú pel simple fet de denunciar la manca de transparència amb què ha governat Cruset els últims vuit anys? De posar el crit al cel per una suposada consulta popular organitzada pel govern de CiU que, en realitat, eren una presa de pèl? De denunciar la negativa de Cruset a explicar els pressupostos municipals?
L’excusa de Cruset per no anar al debat electoral
Arribats a aquest punt, algú pot pensar que m’estic passant tres pobles, que no puc fer les deduccions que faig a partir d’una simple frase. La veritat és que la frase és prou evident i no cal ser cap llumenera per veure el propòsit que persegueix quan es publica tres o quatre vegades i es reparteix impresa en fulletons per tot Riudoms. Tanmateix, la prova definitiva de la intencionalitat de Cruset a l’hora d’utilitzar la crispació com a arma electoral m’ha arribat aquest cap de setmana.
Resulta –potser n’esteu al cas- que des de L’Om-Fem Safareig estan intentant organitzar un debat electoral amb els candidats de les quatre llistes que es presenten a les eleccions de Riudoms (CiU, ERC-Avancem, CUP i PP). Doncs bé, CiU no està per la labor. Des d’un punt de vista partidista ho puc entendre: és qui més hi té a perdre. Ara bé, des d’un punt de vista de debat públic és una actitud deshonrosa.
Doncs, bé, dissabte passat els responsables de L’Om van convocar els diversos partits polítics per parlar del debat. CiU no va assistir a la reunió i, de fet, va enviar un correu electrònic a L’Om en què, un cop més, deia que no era partidari de fer cap debat. I ara ve quan el maten: segons m’expliquen diverses fonts, entre els arguments per rebutjar-lo, CiU assegurava -literalment- que un debat d’aquest tipus fomenta la “crispació” i no ajuda a generar “confiança”.
I, aleshores, va ser quan em vaig acabar de posar les mans al cap. Des de quan un debat electoral fomenta la crispació i la desconfiança? Un debat electoral el que fomenta és tot el contrari: la reflexió i l’intercanvi de punts de vista. Un debat electoral és una eina que es posa a disposició dels ciutadans perquè puguin decidir amb més criteri a qui votar i a qui deixar de votar. El que genera desconfiança és no voler debatre les opinions amb els altres, com si tinguessis por o amaguessis quelcom.
Us imagineu un candidat a president dels Estats Units que es negués a fer un debat? S’ensorraria a les enquestes. Dir no a fer un debat és una cosa més pròpia de la política casposa i ocultista de les Espanyes, i sembla que també de Cruset. Si el que buscava Cruset era una excusa per no acudir al debat, n’hauria d’haver trobat una de millor. O què es pensa, que la resta de candidats aniran al debat a cridar i a crispar? Si algú fa això, ell solet es retratarà davant els riudomencs.
Cruset m’ha fet pensar en el ministre Fernández Díaz
Recordeu el que va dir el ministre del PP Jorge Fernández Díaz el Nadal passat? Va assegurar que havia viscut “situacions molt tristes” perquè sabia de diverses famílies que per culpa del procés sobiranista català havien preferit no celebrar juntes el Nadal. Li van ploure crítiques de totes bandes per intentar vincular el procés sobiranista amb la crispació i, fins i tot, amb la violència.
Per sort, a Catalunya la gran majoria de catalans sabem que quan exigim votar si volem ser un estat independent no ho fem per crispar ni dividir, sinó que ho fem per tot el contrari: per exercir la democràcia. A Cruset li diria que debatre públicament, plantejar alternatives i, quan cal, denunciar actituds polítiques poc transparents no és dividir ni crispar. És, simplement, treballar per una democràcia de més qualitat.
Faria bé el candidat Cruset de no seguir la línia populista de Fernández Diaz. No portarà res de bo. En tot cas, la sort que té Cruset és que a Riudoms encara hi ha un grapat de gent que es conforma amb una democràcia de segona divisió. Alguns –i cada vegada som més- no en tenim prou. Volem jugar a primera i lluitar per entrar a la Champions League.
Article publicat el 28 d'abril a http://ricardgili.cat/