Josep Maria Vidal (FOTO: Arnau Castro)
Si haguessis d’explicar a un nouvingut al poble què és Amics de Riudoms, com ho faries?
La veritat és que no és el mateix ara que als anys 80. Aleshores era un grup de gent de Riudoms que es va unir per fer una piscina municipal ja que l’Ajuntament no tenia recursos per fer-la i un grup de riudomencs va tirar endavant el projecte posant-hi calés de la seva butxaca. L’acord amb l’Ajuntament va suposar la cessió dels terrenys on es va fer la piscina i la seva gestió durant 20 anys. Els que van fer la piscina s’ho sentien com un projecte personal, eren una mica un clan. El projecte tenia una part esportiva, però sobretot era sociocultural. Ara, el que ens mou realment és l’esport. Tot allò que aconseguim de la gestió de la piscina ho reinvertim en esport.
Mereix ser reconegut.
Sí, jo valoro molt totes aquelles persones que han perdut hores i a vegades diners per tirar endavant els Amics de Riudoms. El temps que la gent dóna pel bé de la comunitat l’hem de valorar moltíssim.
Acabes de parlar de "clan". De fet, en ocasions s’ha titllat Amics de Riudoms d’elitista. Ho entens?
Sí, entenc que en algun moment s’hagi pogut tenir aquesta percepció. Al principi qui va posar els diners per fer la piscina? La gent que tenia recursos. I això va fer que fos vista com a elitista, però a mesura que l’entitat va reforçar la seva vessant esportiva, aquesta visió es va anar diluint, sobretot a partir de mitjans de la dècada dels 90. És ben cert que hi havia gent que no combregava amb Amics de Riudoms per les persones que anaven al davant de l’entitat. Ara les coses han canviat i la gent ve a la piscina perquè els dónes un bon servei. Ara els diumenges la piscina està "a fondo", cosa que en altres èpoques no passava.
Tu has competit per Amics de Riudoms, també n’has estat monitor de natació, ara n’ets president... Això és habitual?
Mira l’Aloma (senyalant una noia que surt de la piscina), recordo tenir-la als braços plorant quan l’ensenyava a nedar, i ara treballa a la piscina. Això m’omple de satisfacció. Un altre exemple és la Isabel Gómez. La vaig fer campiona d’Espanya de salvament i socorrisme i ho vam aconseguir amb uns recursos escassos però amb moltes ganes. Una entitat és això: posar-hi ganes.
Quina és la clau perquè un nen com l’Aloma, que ara anomenaves, aprengui a nedar?
Paciència, molt paciència. N’hi ha que no tenen por de l’aigua i ens en pots ensenyar de seguida. D’altres, en canvi, tenen molt por, sobretot com més grans són. Sovint, el que passa, és que els nens estan més pendents dels pares que del monitor i s’escuden darrera els pares.
Vols acabar de llegir l'article així com la resta del contingut de la revista?